Fa uns anys vaig veure un documental que hem va fe reflexionar per un llarg període de temps. Avui en dia encara es creua en els mes pensaments quan veig professionals molt vàlids que no acaben de confiar en ells mateixos i esperaran ansiosos i de forma periòdica la palmadeta a l’espatlla dels seus caps i el reconeixement del seu entorn per els seus resultats laborals.

L’esmenta’t documental tenia com escenari una aula ocupada per un grup d'adolescents a una escola d’una petita població.

El primer dia de classe del segon trimestre escolar el tutor del curs es va dirigir als seus alumnes indicant-los que en el transcurs d’aquell primer dia de classe els visitaria una eminència en el món de la psicopedagogia que havia estudiat conscienciosament el coeficient intel·lectual dels adolescents durant molts anys i que gracies als seus estudis s’havien obtingut uns resultats molt reveladors.

Per la tarda d’aquell primer dia de classe va aparèixer el personatge en qüestió i els va mostrar un sens fi de gràfics acompanyats per una gran quantitat de xifres sobre probes realitzades a milers d’adolescents. Doncs be, el resultat final reflectia que els nois i noies d’ulls blaus tenien un coeficient intel·lectual un 20% superior a la resta dels seus companys.

En el transcurs d’aquell segon trimestre, tots els professors d’aquell grup d’estudiants van poder constatar que els alumnes d’ulls blaus prestaven molta més atenció a les seves explicacions que en el primer trimestre i el tipus de preguntes que els formulaven eren en la seva majoria precises, originals i en alguns casos fins i tot sensacionals. Aquests nois i noies es van començar a sentir dia a dia més segurs de si mateixos i les seves converses tant amb els seus companys com amb les persones majors del seu entorn eren més fluides i loquaces per que sentien a la seva pell que el seu nivell intel·lectual per sobre de la mitjana de la població juvenil els catapultava a l’èxit en tot allò que es proposessin.

Al encetar el tercer trimestre va aparèixer de nou l’expert en psicopedagogia i els va comentar que les seves últimes investigacions li havien trencat tots els seus esquemes de llargs anys d’investigació. Segons els seus últims estudis, quedava irrefutablement demostrat que els adolescents d’ulls blaus tenien un coeficient intel·lectual un 20% inferior a la mitjana de la població juvenil i pel contrari eren els nois i noies d’ulls marrons y verds els que tenien un coeficient intel·lectual un 20% superior a la resta de la població juvenil.

En el transcurs d’aquell tercer trimestre, els nois i noies d’ulls marrons i verds van experimentar les mateixes sensacions de triomf que els seus companys d’ulls blaus durant el trimestre anterior. Pel contrari els alumnes d’ulls blaus prestaven menys atenció que mai a les explicacions dels professors, i els tipus de preguntes que els formulaven eren en la seva majoria imprecises, poc originals i en molts casos fins i tot anodines. Aquests nois i noies es van començar a sentir dia a dia menys segurs de si mateixos i les seves converses tant amb els seus companys com amb les persones majors del seu entorn eren menys fluides i moderades per que sentien a la seva pell que el seu nivell intel·lectual per sota de la mitjana de la població juvenil els catapultava al fracàs en tot allò que es proposessin.

Aquest experiment ens demostra que es totalment desaconsellable estar excessivament pendents dels estímuls i opinions que puguem rebre de l’exterior. Avui en dia no ens valorem a nosaltres mateixos ni calibrem el nostre treball mirant el nostre interior i extraient conseqüències de la nostre introspecció. En contes d’això, en incomptables ocasions, estem massa pendents de la opinió que tenen els demés sobre nosaltres i ens sentim desmesuradament feliços i satisfets quan som afalagats pels nostres caps i el nostre entorn. Pel contrari si rebem una petita critica capa la nostre feina o inclús indiferència ens sentim miserablement destrossats i abatuts.

Tenim que pensar que el nostre entorn de treball està conformat per persones de diferent idiosincràsia i es lògic, natural i quasi bé sempre necessari que escoltem els ecos del nostre entorn. D’aquests ecos tenim que treure conclusions, però no arribar a la eufòria o al pessimisme per que això ens fa vulnerables i totalment dependents dels demés que a la llarga ens poden reduir i transformar en simples marionetes.

Per tant, no siguem com els adolescents de l’experiment que canviaven radicalment la seva actitud davant la vida solament per que algú els assegurava que eren més o menys intel·ligents que els demés. Siguem nosaltres mateixos i no permetem que els estímuls externs s’amplifiquin de forma desmesurada en el nostre esser interior per que d’aquesta forma només aconseguirem estar a mercè dels demés.